L’encaix del turisme en la qualitat de vida urbana

Les estampes estivals de moltes ciutats són, a causa de la pandèmia de la COVID-19, molt diferents d’aquelles que solem veure. Carrers deserts, terrasses buides i punts d'interès sense les habituals multituds de visitants  ja a penes són notícia a les portes de la que s'anuncia com una de les pitjors (sinó la pitjor) temporada turística des de les albors del Grand Tour. D’altra banda, aquesta trista realitat (l'elevadíssim cost econòmic i social de la qual està encara per determinar), ha donat peu a iniciatives ciutadanes que reivindiquen l'apropiació de la ciutat per part dels residents. Així, trobem a Barcelona la iniciativa “Volem jugar”, que reivindica la recuperació de l’espai públic tradicionalment massificat (en part degut a la pressió turística), com a espai d’oci dels més menuts. Paral·lelament, el sector privat també intenta recuperar un públic més local, com testifiquen iniciatives com “Mengem-nos el Born”, o la ruta “Barcelona Panoràmica” del Bus Turístic orientada a locals, comercialitzada amb l’eslògan “Redescobrim la Ciutat”. El que aquestes anècdotes fan ressortir és un debat que fa temps que ha transcendit l'àmbit acadèmic: turisme i qualitat de vida en ciutats, com encaixen?

“El desenvolupament turístic en ciutats actua com a catalitzador d'impactes positius: augment de l'oferta cultural i d'oci, generació d'ocupació i beneficis econòmics o revaloració d'elements culturals i tradicions locals”

La gestió urbana en si mateixa ja afronta nombrosos reptes com el creixement demogràfic i urbanístic constant, la saturació de serveis públics, el canvi climàtic, la contaminació i qualitat de l'aire, la mobilitat, l'ocupació, la seguretat i, per descomptat, la salut pública. En aquest context, el desenvolupament turístic pot contribuir tant positivament, ajudant a pal·liar problemàtiques pròpies de les urbs i fent-les més habitables, com negativament, agreujant aquestes mateixes vulnerabilitats i empitjorant la qualitat de vida dels residents.

En el seu vessant més positiu, el desenvolupament turístic en ciutats actua com a catalitzador d'impactes positius, que inclouen l'augment de l'oferta cultural i d'oci, la generació d'ocupació i beneficis econòmics a múltiples escales o la revaloració d'elements culturals i tradicions locals, entre altres. De fet, estudis com el de Rasoolimanesh, Ringle, Jaafar, i Ramayah (2017) mostren que els residents de destinacions turístiques urbanes solen percebre aquests aspectes de forma més positiva que la població d'entorns rurals, i que determina que donin suport al desenvolupament turístic en major mesura.

Tanmateix, aquest desenvolupament també pot contribuir a una degradació de les condicions i l'entorn en el qual habiten les poblacions urbanes. En aquest sentit, una disminució de l'habitabilitat de l'entorn equival a una pèrdua de la qualitat de vida. Concretament Aall i Koens (2019) llisten diversos conductors de conflictes socials: la massificació de l'espai públic i l'excessiva pressió sobre alguns serveis i infraestructures, l'impacte en el mercat immobiliari lligat a l'auge de l'ús turístic del parc d'habitatges urbans, els processos de gentrificació comercial lligats al turisme i la disminució de serveis orientats als residents, així com conflictes relacionats amb comportaments incívics dels mateixos turistes. El rebuig social visibilitzat en ciutats com Barcelona, Venècia, Praga, París o Amsterdam, ve per tant vinculat principalment a uns impactes que afecten directament la capacitat de la comunitat resident de satisfer les seves pròpies necessitats, i que redueixen l'habitabilitat del mitjà.

“La formació és clau a l'hora de proporcionar professionals de mirada fresca i conscient”

Sense caure en una sobresimplificació d'un fenomen tan divers com destins existeixen, sí que s'ha argumentat que la solució no radica en una reducció dràstica de l'activitat turística. Per contra, la gestió del turisme urbà ha de centrar-se en aquelles vulnerabilitats de les quals se sap que sofriran una pressió afegida pel turisme, com per exemple una possible preexistent falta d'infraestructures i serveis, o un dèficit residencial (Żemła, 2020). D'aquesta manera, la gestió turística en ciutats s'allunya cada vegada més de models més propis de resorts i altres destins, centrant-se ja no en l'atracció del màxim de visitants possible, sinó en l'administració de recursos i en la cerca de l'equilibri entre costos i beneficis.

En aquest canvi de paradigma, la formació és clau a l'hora de proporcionar professionals de mirada fresca i conscient i amb una visió del turisme indeslligable de la necessitat de contribuir al destí en el qual s'implementi de totes les formes possibles.

Aurélie Cerdan, investigadora del TURCiT (Grup de Recerca Turisme, Cultura i Territori) del CETT

Referències

Aall, C., i Koens, K. (2019). The discourse on sustainable urban tourism: The need for discussing more than overtourism. Sustainability (Switzerland), 11(15), 1–12. https://doi.org/10.3390/su11154228

Rasoolimanesh, S. M., Ringle, C. M., Jaafar, M., i Ramayah, T. (2017). Urban vs. rural destinations: Residents’ perceptions, community participation and support for tourism development. Tourism Management, 60, 147–158. https://doi.org/10.1016/j.tourman.2016.11.019

Żemła, M. (2020). Reasons and Consequences of Overtourism in Contemporary Cities—Knowledge Gaps and Future Research. Sustainability, 12(5), 1729. https://doi.org/10.3390/su12051729

Foto: Wikimedia Commons